Quan
surts per fer el viatge cap a Ítaca,
has de pregar que el camí sigui llarg,
ple d’aventures, ple de coneixences.
Els Lestrígons i els Cíclops,
l’aïrat Posidó, no te n’esfereeixis:
són coses que en el teu camí no trobaràs,
no, mai, si el pensament se’t manté alt,
si una emoció escollida
has de pregar que el camí sigui llarg,
ple d’aventures, ple de coneixences.
Els Lestrígons i els Cíclops,
l’aïrat Posidó, no te n’esfereeixis:
són coses que en el teu camí no trobaràs,
no, mai, si el pensament se’t manté alt,
si una emoció escollida
et toca l’esperit i el cos alhora.
Els Lestrígons i els Cíclops,
el feroç Posidó, mai no serà que els topis
si no els portes amb tu dins la teva ànima,
si no és la teva ànima que els dreça davant teu.
Els Lestrígons i els Cíclops,
el feroç Posidó, mai no serà que els topis
si no els portes amb tu dins la teva ànima,
si no és la teva ànima que els dreça davant teu.
Has
de pregar que el camí sigui llarg.
Que siguin moltes les matinades d’estiu
que, amb quina delectança, amb quina joia!,
entraràs en un port que els teus ulls ignoraven;
que et puguis aturar en mercats fenicis
i comprar-hi les bones coses que s’hi exhibeixen,
corals i nacres, mabres i banussos
i delicats perfums de tota mena:
tanta abundor com puguis de perfums delicats;
que vagis a ciutats d’Egipte, a moltes,
per aprendre i aprendre dels que saben.
Que siguin moltes les matinades d’estiu
que, amb quina delectança, amb quina joia!,
entraràs en un port que els teus ulls ignoraven;
que et puguis aturar en mercats fenicis
i comprar-hi les bones coses que s’hi exhibeixen,
corals i nacres, mabres i banussos
i delicats perfums de tota mena:
tanta abundor com puguis de perfums delicats;
que vagis a ciutats d’Egipte, a moltes,
per aprendre i aprendre dels que saben.
Sempre
tingues al cor la idea d’Ítaca.
Has d’arribar-hi, és el teu destí.
Però no forcis gens la travessia.
És preferible que duri molts anys
i que ja siguis vell quan fondegis a l’illa,
ric de tot el que hauràs guanyat fent el camí,
sense esperar que t’hagi de dar riqueses Ítaca.
Has d’arribar-hi, és el teu destí.
Però no forcis gens la travessia.
És preferible que duri molts anys
i que ja siguis vell quan fondegis a l’illa,
ric de tot el que hauràs guanyat fent el camí,
sense esperar que t’hagi de dar riqueses Ítaca.
Ítaca
t’ha donat el bell viatge.
Sense ella no hauries pas sortit cap a fer-lo.
Res més no té que et pugui ja donar.
Sense ella no hauries pas sortit cap a fer-lo.
Res més no té que et pugui ja donar.
I
si la trobes pobra, no és que Ítaca t’hagi enganyat.
Savi com bé t’has fet, amb tanta experiència,
ja hauràs pogut comprendre què volen dir les Ítaques.
Savi com bé t’has fet, amb tanta experiència,
ja hauràs pogut comprendre què volen dir les Ítaques.
Konstantinos P. Kavafis
(Traducció: Carles
Riba)
&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&
Hospital Psiquiàtric Martorell
Recorro el camí de terra fina
que em fa pessigolles a les plantes dels peus, però que agraeixo de totes
maneres, i arribo fins a on ells són. Els meus amics i amigues fades
m’acompanyen fins a la riba de la mar platejada, amb peixos de colors, petits i
grans, bonics i lletjos, però al cap i a la fi peixos perfectes. No em llevo la
roba, perquè a la Terra
dels Somnis no en fa falta, no cal amagar-se, pots mostrar-te com ets als ulls
d’altres éssers. Llavors m’introdueixo en aquesta aigua color de plata però a
la vegada transparent, a poc a poc perquè està freda i els meus porus se’n
ressenten, i em mullo els cabells rossos, llargs i ondulats.
Podria estar-m’hi tot el temps
que volgués, dins l’aigua, la falta d’oxigen ja no suposa cap preocupació per a
mi, però decideixo sortir prompte i unir-me al cercle on els altres canten,
ballen i parlen de les seves alegries, tristeses i preocupacions. Sí, preocupacions,
perquè també han d’existir les coses dolentes perquè les bones tinguin algun
valor.
Quan el sol comença a
amagar-se, encenem espelmes del color verd de l’esperança. Cremem papers amb
desitjos que sabem que tard o d’hora es compliran i iniciem el camí de tornada,
sempre diferent al d’anada, perquè a la Terra dels Somnis no existeix la rutina, res no
es repeteix més de dues vegades.
Ara el camí és de pedres
grogues, grans i rodones, també suaus, però un poc desagradables amb el
contacte amb la pell. Estem tots molt cansats, però tot i això el somriure no
se’ns esborra dels llavis. La nit és fosca, de lluna plena, i els animals
surten a la recerca d’alguna cosa per a menjar. Els savis mussols prenen nom de
científics i filòsofs, els grans felins adopten identitat de músic, i els llops
tenen ànima d’escriptor. Els ratpenats, coberts de malícia, romanen a l’aguait
de qualsevol soroll en les seves coves, fosques i humides. Tots junts desperten
un món de tenebres esgarrifós però atraient al mateix temps.
De sobte, ens trobem que ja
hem arribat a la cruïlla de camins on tots ens separem. Ens acomiadem i cadascú
continua el seu recorregut, que el portarà sa i estalvi al seu arbre. De
seguida que em quedo sola apareix el Llampec, el meu gos protector, i em guia
fins al meu roure, on m’ajeuré i, quan torni a obrir els ulls, sé que
m’esperarà un nou dia de sorpreses i aventures de fantasia que faran que el meu
món es torni cada instant més especial.
Em desperta una sirena metàl·lica i estrident, un so que es filtra pel meu conducte auditiu i em fa tornar boja, més del que mai ho he estat. A l’Hospital Martorell tothom està drogat amb pastilles el nom de les quals només els més experts coneixen; tothom desitja sortir algun dia d’aquelles cel·les maleïdes on les parets murmuren frases inintel·ligibles a les nits; on els llits t’ataquen i t’observen atentament per saber com i quan poden acabar amb la teva vida.
Em desperta una sirena metàl·lica i estrident, un so que es filtra pel meu conducte auditiu i em fa tornar boja, més del que mai ho he estat. A l’Hospital Martorell tothom està drogat amb pastilles el nom de les quals només els més experts coneixen; tothom desitja sortir algun dia d’aquelles cel·les maleïdes on les parets murmuren frases inintel·ligibles a les nits; on els llits t’ataquen i t’observen atentament per saber com i quan poden acabar amb la teva vida.
És en aquest precís moment
quan, a través del sistema de megafonia, la veu seca i aspra d’una dona diu:
- El temps d’esplai ha
finalitzat. Es prega als pacients de l’Hospital Psiquiàtric Martorell que
desallotgin el pati exterior i tornin a les seves habitacions. Gràcies.
S’ha acabat somiar.
Marina Sunyer Torres
Marina Sunyer Torres
&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&
&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&
Psicosanitari Mar Activa
Els peixos fan bombolles de vent sense aigua. N'hi ha de tants colors com
flors. M'agrada caminar la senda on les abelles desembeinen el
fibló verinós i les papallones despleguen la llengua espiralada. Penso cada
animalada: lleons que no fan por, mussols savis i llops creatius. Només allò
que em fa feliç, com vestir-me d'estiu encara que faci fred, estendre la roba
sobre fils, banyar-me els peus i esbullar-me els cabells, enfonsar en l'arena
de vora mar els dits, perseguir ones, encantar-me mirant el vol de les gavines,
les esteles dels avions i veure els núvols en cotó en pèl; i esperar que el dia
avanci, que la fosca s'imposi, comptar estels i dibuixar constel·lacions noves,
i posar-los nom: aquella es diu Venero, aquella Lluuerna.
De nit la lluna lluu encara que no sigui plena, escampa baf de fruita, mig
taronja pàl·lida mig llimona càlida, desplegant la cara àcida sobre la foscor
de l'amarga. M'he enfilat a la teulada per llençar la vista llarga. Els meus
anhels necessiten l'amplitud de la mirada, el suport del vent i la lliçó de
l'horitzó, que com més avanço més s'allunya, i aquest és el profit que
n'obtinc: tot i que mai no l'assoliré, la utopia em fa de guia, d'orientació,
d'estel del nord, em fixa la fita cap a on dirigir els passos, em fa anar avant
i jo avanço.
És així fins que comença l'efecte sedant, d'adormidora, de les pastilles, una
de cada color i tres cops al dia, que m'he de prendre sota la mirada atenta
d'una infermera i un guàrdia de seguretat. Per evitar suspicàcies, després
d'engolir-les, he d'obrir la boca i treure la llengua. Mentre m'inspeccionen
m'imagino que sóc jo qui em burlo d'ells, però no n'hi ha prou per conformar-me
l'ànima, que cada sis hores es desvetlla: rebel, intensa, esmolada, acabada en
punta d'estel i cresta.
&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&
&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&
Utopia manifesta
El meu món, la meva utopia, no seria un món senzill ni tampoc
sempre feliç, però seria més proper a mi, a les coses que els altres no entenen
de mi, i que jo tinc la majoria de vegades molt clares. També jo l’entendria
més del que ara l’entenc.
Tots ens alliberaríem del pes de les primeres impressions.
Ningú jutjaria a ningú a primera vista. Ni seria important el físic, ni la
imatge. No es premiaria ni es valoraria tantíssim com ara es valora la bellesa.
Ningú es faria ric només pel seu físic. No existirien els termes "estrany"
per a uns, ni "guapo/a" per a uns altres, en aquest sentit tots
seríem iguals. I no em refereixo a iguals com ara es suposa que som, sinó realment
iguals.
Pot sonar a tòpic, però si hi ha alguna cosa que no suporto
és el masclisme, i crec que existeix en aquest món molt més del que veiem. En
el meu, no hauria existit mai. Els homes i les dones estarien igual de valorats
en la societat, a l'hora de treballar ide competir.
Tots parlaríem clar, sense tractar de guanyar-nos els altres.
Prohibides les mentides públiques, les explicacions que no expliquen res o els
enganys tapats amb teories sense argument.
Dret a l’expressió absolut, a dir el que vols
dir sense que ningú t'ho pugui impedir. Llibertat per expressar les teves
opinions. Tots els que volguessin aprendre, aprendrien, i els que no, no
tindrien aquesta "atenció" que se'ls sol parar. Al meu món les
accions serien, per dir-ho d'alguna manera, dels que reaccionen.
Més motivacions per a aquells que vulguin expressar
o treballar la seva vena o esperit "artístic", que crec que està molt
poc valorat en aquest món. Que aquesta part d'un no sigui part d'uns pocs, sinó
de tots. La creativitat estaria premiada, molt més. S'ajudaria als que la tenen
i volen potenciar-la, i als quals volen descobrir la seva. Al meu món,
segurament existiria una assignatura per esplaiar-se amb el que un sap fer i
mostrar-ho als altres.
S'escoltaria música als restaurants, es prendria cafè en les botigues
(on, per cert, no existirien els maniquís). Els teatres estarien per tots
costats, i també al carrer es faria teatre a totes hores. Tots tindríem un
seient en un teatre (els que de debò volguessin entrar-hi, i els que no ho
volguessin no hi entrarien), sense haver de deixar-nos més del que qualsevol
pot pagar.
Cinema? Assignatura: una bona manera d'entendre i que la gent
entengui.
Llegir seria un plaer, no una obligació.
Potser que se li donés més valor a la família (per a mi és
molt, molt important) i als diferents tipus d'amor. Però un amor diferent al
que es veu ara, que està massa ficat dins del meu cap per explicar-lo.
El verd arrasaria (no sé molt bé perquè), i la
gent de la televisió no aniria amb vestits.
El Goya al millor actor sempre seria per a Luis
Tosar. Faria més calor a l'hivern i menys a l'estiu i ningú es faria ric fotent crits,
perquè a ningú li entretindria escoltar-lo.
La truita seria feta per la meva mare a tot arreu i escoltar
a Serrat no seria ni de "vells" ni d’efeminats per a alguns.
I per descomptat, les paraules per ser cruel amb un altre
tindrien només un càstic: odiar-te a tu mateix.
Julia Garcia
&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&
&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&
Utopia
Z
Somio
amb un món ple de somriures, en el qual les guerres, el racisme, la
discriminació, la fam i les catàstrofes no existeixen.
Un
món en el que tothom neix en les mateixes condicions socials i
econòmiques. En el que hem de treballar per a aconseguir ser més
ric o més pobre.
I
a més de tot això, que hi hagués temps per a la festa, i que
després d’una nit llarga, la ressaca no existís, ni tampoc les
mares que et fan interrogatoris preguntant què vares beure anit
passada o si vares tornar amb la moto d’un “amic”.
Que
tots els somnis poguessin ser reals, sense necessitat de quedar-te
amb gola de res.
En
aquest món cada un podria triar què fer amb la seva vida, ja que
tindríem un rellotge al cap que podríem parar per deixar de viure i
quedar-te en estat zombi, amb la
possibilitat de poder reactivar-lo quan volguéssim.
En
aquest món els caramels creixerien als arbres, les marmotes
conduirien ferraris i els humans utilitzarien núvols de colors com a
mitjà de transport.
El
més important seria l’amor i la música, per això no existiria ni
Justin Bieber, ni Jonas Brothers, ni Hanna Monthana ni Selena Gómez.
El
clima seria tropical, i aniríem tots despullats pel carrer.
Tindria
moltes platges i cales ben cuidades i les grans ciutats amb edificis
alts no existirien.
Finalment
tots els vint-i-cinc de setembre faríem un sopar amb tota la
població zombi, i a les dotze de
la nit ens menjaríem dotze nespres.
Emma
Descalzo
&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&
&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&
&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&
&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&
D'igual
a igual
El
meu món ideal seria un món d'igualtat, on totes les persones són
diferents, però se'ls tracta igual, ja siguin blancs, negres, verds
o vermells. Un món on l'aparença de les persones no compta per a
res, sinó que el que compta és la manera de ser. Un món on no hi
han prejudicis.
En
el meu món m'agradaria que ningú mani a ningú, que tots poguessin
fer el que els donés la gana (sense fer coses dolentes). També
estaria bé que no hi haguessin guerres, que la violència no
existís. I que tots donassin la mà a tots, sense demanar res a
canvi.
Un
món on no hi hagués persones amb molt i persones amb poc, sinó que
tothom tingui més o menys el mateix. On els homes i les dones puguin
fer el mateix. Que un home pugui fer les tasques de la casa i una
dona qualsevol treball, ja sigui poc o molt físic. I que hi hagi
molts esports perquè la gent es trobi en bon estat físic. I cadascú
podria tenir la mascota que volgués, sempre que pugui mantenir-la. I
que els animals poguessin parlar per dir quan els estem tractant
malament i no estan còmodes.
Un
món on els professors fessin cançons encomanadisses per donar la
lliçó, així seria molt fàcil estudiar, i que a més de venir a
donar la lliçó, posar exercicis i a final de mes cobrar, que
s'involucressin un poc més, que parlessin als alumnes i els
motivessin per estudiar.
Luciano Ottonello
"Mina"
El
meu món ideal seria un món sense problemes, sense discussions, on
no faria falta discurit els problemes perquè directament no n'hi
hauria. La gent del meu món seria petita, molt petita, de no més
d'un metre, i tots serien prims i bells, però els mentiders, amb el
pas del temps, es farien grossos, grassos i lletjos, de manera que no
hi hauria cap cas en què algú petit pogués estar amb algú gran, i
per tant, no hi haria discussions.
Al
matí, en comptes de prendre Cola Cao prendríem una infusió
d'herbes que aporten felicitat, així ninfú es sentiria malament per
si mateix o per l'altra gent. Les fades existirien, però serien
totes dolentes, perquè sempre hi ha d'haver de tot. Serien d'una
bellesa tan inabastable que provocarien l'enveja de tothom. Tan sols
elles podrien volar, però amb alguna altra cosa que no fossin ales,
com ara una altra infusió.
Al
meu món ideal només hi entraria qui jo volgués. Jo en seria la
reina i ningú em podria dur la contrària,. Hi hauria milers i
milers de vestits, camises, maquillatge i no costarien sous.
Simplement qui en volgués n'agafaria. Però tampoc no hi hauria res
igual per evitar disputes de “qui l'ha agafat primer”.
Per
acabar, no hi hauria lleis. En cas de disputa (pràcticament nul), hi
hauria armes...
El
meu món s'anomenaria Mina, i m'agradaria viure-hi.
Mina Valverde
&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&
&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&
&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada