Opinió

 

*AL INDIVIDUO LLAMADO ANTONIO BETETA*

Con sorpresa, estupor y fuera de mi jornada laboral leo sus declaraciones acerca de los funcionarios y, como le veo muy crecidito, he decidido responderle del mismo modo y comienzo diciéndole que es usted un “mal nacido”, y ahora me explico... Mi nombre es Agustín González, soy funcionario de carrera desde hace 32 años y presto mis servicios en el Ayuntamiento de Arganda del Rey. A día de hoy mi salario neto está en torno a 1150 euros mensuales gracias a que cobro 10 trienios a 13,47 euros brutos cada uno, es decir, que si quitamos los 134,70 de antigüedad me queda un sueldo pelado de 1000 euros. Desempeño las funciones que me han sido encomendadas en función de mi categoría (antes grupo E, ahora AP) con la mayor diligencia que mi corto conocimiento me da. Trabajo desde las 8,30 h. hasta las 17,30, disponiendo de una hora para comer. También tengo establecido un tiempo para el desayuno dentro de mi jornada de trabajo que aprovecho, aunque no en su integridad, para tomarme un cafelito y un bollo. ¿Sabe por qué? Pues porque es mi derecho. Eso sí, si alguien precisa de mis servicios durante ese tiempo de desayuno, dejo aparcado el cafelito y atiendo el requerimiento sin hacer un mal gesto, porque me considero un profesional íntegro. Yo no leo el periódico en mi puesto de trabajo, pero para su desconsuelo le diré que sí lo leo cuando llego a casa, con ello aprendo a conocer a individuos como Usted y me entero de lo que pasa por el mundo. Yo dedico 8 ó 10 minutos de los del desayuno a tomarme el cafelito, en lugar de la media hora que me corresponde. Yo no considero que esté de más en mi puesto de trabajo, ya que soy yo solo para un centro educativo de 24 aulas en el que tengo que encargarme de la apertura y cierre de instalaciones, ejercer la discreta vigilancia, atender y dirigir a las personas que pasan por el Centro, efectuar las operaciones de mantenimiento simple y comunicar con diligencia aquellas que no pueda reparar, controlar el buen funcionamiento de la calefacción, trasladar mobiliario, mantener la limpieza de un recinto de 6000 ó 7000 metros cuadrados. Yo no creo que gane mucho... y al salario arriba indicado le remito.

Yo no me creo que viva bien y si es así es porque en su momento me supe administrar. Yo no soy feliz en mi trabajo, asisto a él por imperativo legal y porque el salario a fin de mes es el que me hace feliz cuando me lo gasto en lo que me da la gana. Finalmente, en mi modesta opinión, yo no creo que sobren funcionarios. Ahora bien, si lo que Vd. entiende por funcionarios no son personas como yo, sino individuos puestos a dedo como Vd., o como sus amiguitos del alma a los que instalan cómodamente en un despacho en el que no se sabe a que se dedican, con unos sueldos 4 veces superiores al mío, con dietas, con teléfono pagado por la empresa (yo cuando tengo que establecer una comunicación urgente lo hago con mi teléfono privado y si me tengo que desplazar lo hago con mi coche sin cobrar nada a cambio). Sus salarios también van incluidos en la nómina del funcionariado y son los que elevan las cifras.

Pertenecen por tanto al presupuesto, que no al cuerpo, una pléyade de políticos inútiles como Vd., de enchufados y parientes puestos a dedo por Vd. y gentuza como Vd., de militantes del partido colocados en las empresas públicas sin pasar por oposición ni por prueba de aptitud, sino simplemente por el hecho de ser amigos de Vd. y de personajillos como Vd.... entonces estoy de acuerdo en que sobran funcionarios empezando por Vd. y su maestra de ceremonias, la Sra. Aguirre, que fue a la escuela en la que aprendió Vd. a ensuciar la imagen de los honrados funcionarios a los que año tras año nos vienen vilipendiando y reduciendo o congelando el salario hasta habernos hecho casi imposible sobrevivir. Sobran Eurodiputados. Sobran Ministerios sin funciones, sobran Secretarios, Subsecretarios. Sobran Consejerías, Sobra el Senado y la mayor parte del Congreso. Sobran Diputaciones. Sobran Concejales con dedicación exclusiva y con las mismas prerrogativas y los mismos sueldos que si fuesen Ministros. Sobran Coordinadores, Asesores y Amiguitos del alma. Sobran ladrones que dilapidan el dinero de los administrados o simplemente se lo llevan a su cuenta de Belice, Suiza o Las Caimán. Sobran Gurtels, Emersas, Brugales, Campeones, ERE’s. Sobra su condescendencia con los ladrones que evaden impuestos concediéndoles amnistías fiscales. Sobra su permisividad con los Aliertas, Botines, González, etc. a la hora de facilitarles las jubilaciones anticipadas a cuenta del contribuyente, o a la hora de regalarles nuestro dinero por su mala gestión. Sobran enchufados sin capacidad para desempeñar labores que finalmente tenemos que realizar los “FUNCIONARIOS DE VERDAD”. Sobran dietas, sobran coches oficiales, sobran los guardaespaldas para empleados de telefónica, sobran los sueldos vitalicios de los expresidentes y los de los exministros. Sobran los cuadros de los Presidentes del Congreso. Sobran pelotas de goma para asesinar al pueblo. Sobran las fiestas taurinas, las fallas, la Semana Santa y la Iglesia en general. Sobran gentuza como Vds. que lo único que son es una lacra para este país, que llaman España.

Por el contrario no solo creo que no sobran, sino que faltan Médicos, Profesores, Inspectores de Hacienda y de Trabajo, buenos administrativos para agilizar la atención a los ciudadanos, faltan barrenderos, faltan jardineros y falta un mínimo de vergüenza en individuos como Vd.

Por todo ello, no puedo ni voy a permitir que un mequetrefe impresentable como usted ponga en duda mi honradez profesional demostrada a lo largo de 32 años con gobiernos del Partido Comunista, Izquierda Unida, Partido Popular y Partido Socialista, cuando la de ustedes está en entredicho en tanto que lo resuelvan los tribunales correspondientes.

El senyor Beteta va dir davant de la premsa que “los funcionarios se han de mentalizar que se les acabó el cafelito y el periódico...” (en referència a la prolongació de la jornada laboral).

Temps de tempesta

Són temps de crisi, perquè només cal aixecar el cap per adonar-se que alguna cosa no va bé. Són temps de crisi, perquè vivim en un oceà on els taurons es fan dir polítics i financers i els peixets indefensos prenen el nom de treballadors, i els taurons estan afamats, tenen ganes d’engolir. Són temps de crisi, perquè el senyor responsable de la imatge del nostre regne a l'exterior fuig a caçar elefants a Botswana, rep una operació de maluc a una clínica privada, i després es disculpa pels seus actes. “M'he equivocat. No passarà mai més...”

No sé què passa, però de petits ens ensenyen que s’ha de pensar abans d’actuar, i els que haurien de complir plenament aquesta lliçó es fan els cecs i els sords. Alguna cosa falla. Parlem de crisi financera, de paradisos fiscals, d’una prima de risc que fa por als més valents, de milions d’aturats que lluiten per sobreviure a la vida diària. Però pareix que l’economia fa ombra a altres aspectes que són prou importants, com són aquestes tres llengües a part del castellà que es troben ara mateix entre el punyal i la paret, i el coll ja deixa veure un fil vermell, de sang. Centrem-nos sobretot en el català. Centrem-nos sobretot en les Illes Balears. Centrem-nos ara en el govern de José Ramón Bauzà, i veurem com el nostre és un cas especial, com el nostre és un d’aquells casos per estudiar-los a fons.

Per una banda es diu que volen eliminar els llibres de català estàndard i substituir-los per llibres que corresponguin al dialecte que es parla a cada illa, impartint eivissenc, mallorquí i menorquí. Per una altra es presenta que d’ara endavant es donarà l’opció als pares de nins escolaritzats d’escollir entre el castellà i el català segons com vulguin que les classes siguin impartides als seus fills. Ara bé, on queda tot allò de “El català s’està perdent, i hem de tenir-ne cura”? On queda el que diu la Llei de Normalització Lingüística? On queden tots aquells esforços dels nostres avantpassats per fer que el català pogués ser parlat sense discriminació? És que ens hem tornat crancs? És que ara en lloc de progressar hem de tornar cap endarrere? Massa preguntes per tan poques respostes.

Podríem dir que això de la segregació lingüística pot tenir alguna virtut, i que pobrets aquells que vénen a la nostra província i no saben res de català. També sentirem moltes persones que diuen això de “jo no vull que el meu fill aprengui una llengua que no li servirà per res i que no parla a casa”. Doncs bé, aquestes persones que asseguren això trobaran uns arguments tan sòlids i consistents per a les seves demandes com ho és un tros de pasta fullada.

Acabarem llavors dient que estem en un territori bilingüe, en el que s’ha lluitat de valent perquè pogués ser així i en el que ara pareix que es fa per tot el contrari, pensant en aquells pobrets que vénen de fora i no saben ni volen aprendre la llengua catalana, i que, a més a més, la rebutgen com si en fossin al·lèrgics i mantenir-hi el contacte els pogués provocar la mort. Acabarem, per tant, dient que sí, que estem en crisi, en crisi financera i lingüística, i que una de les dues pot tenir una “senzilla” solució si els que la volen s’uneixen i lluiten com no pogueren lluitar els nostres avis. I no em refereixo a la primera.

Marina Sunyer Torres

Pares i fills

     Sovint sentim com els adolescents es queixen dels pares per mor d'un càstig o bé d'una condició, tant és el que sigui, la qüestió és que la culpa sempre la tenen ells (els pares) i que tot el que fan està malament. Però, què faríem nosaltres en el seu lloc?

     Un bon exemple és l'hora límit de sortida a la nit, típic debat a taula en qualsevol àpat. Els pares et donen una hora i tu intentes regatejar-la, lògicament sempre proves amb hores que superin el límit que t’han marcat els pares.

     Si jo estigués en la pell dels meus pares, cosa que és molt complicada, suposo que fixaria als meus fills una hora límit pareguda a la que els pares dels seus amics els haguessin fixat. Establiria una hora de tornada que el meu fill no estigués disposat a acceptar, d'aquesta manera intentaria canviar-la per a més tard, però seria jo qui hauria instaurat el punt a partir del qual podem començar a discutir sobre l'hora de tornada. L'embolicaria de manera tal que només per haver aconseguit un quart d’hora més, es donaria per satisfet.

     Però, ben mirat, l’hora no interessa. L'únic que tractaria de fer és posar-li límits perquè no es pensi que pot fer el que vulgui quan vulgui.

     Per altra banda, quan els nins creixen i són ja adolescents, sorgeix el major dilema de tots, aquell del qual mai sabem la resposta correcta ... la famosa i anhelada (per part dels adolescents) moto. Perquè el primer que busca un jove és independència. Només per al que és li interessa, és clar, la qual sempre ens pensem que aconseguim alliberant els nostres esforçats pares de dur-nos i recollir-nos.

     Si jo hagués de decidir si comprar una moto al meu fill o no, el primer que faria seria, clara i rotundament, dir que no. Perquè anar amb moto comporta un perill i com que fins ara han pogut viure sense una moto, no veig necessari que per dos anys que queden fins a poder treure’s el carnet de cotxe, hagis de dur una moto. Per tant, en aquest cas si que estic segura que no cediria de cap de les maneres.

     L’últim punt que tocaré serà el de les relacions entre pares i fills, ja que com tots hem vist alguna vegada, o inclús alguns viscut, molts pares creuen que la millor manera d'aconseguir la felicitat o plenitud dels seus fills és comprant-los. Jo, si fos mare, intentaria estar amb el meu fill el temps que aquell dia considerés adequat, és a dir, li dedicaria temps, però tampoc d’una manera exagerada, ja que penso que ell ha de tenir temps de fer el que vol i li agrada.

     Així i tot, també comprenc que, si em toqués treballar de sol a sol per a poder treure una família endavant, doncs ho hauria de fer, i per tant, això suposaria estar menys temps amb el meu fill i més treballant, cosa que causaria que la felicitat del meu fill en part fos comprada perquè no podria passar prou estona amb ell. Però si em deixessin elegir, jo penso que la felicitat no deu igualar-se amb un bé material, de manera que, per molt que el meu fill volgués alguna cosa, se l’hauria de guanyar de manera justa.

Paula Ribas

EL DESTÍ O L’ATZAR

Des del moment en el que naixem ens incorporem a un món desconegut, i encara que moltes persones han intentat buscar els perquès de molts dubtes existencials que s’han platejat al llarg de tota la Humanitat, com ara: “qui sóc?”, “d’on venc?” o “ a on vaig?”, mai s’ha trobat cap resposta certa i comprovable.

Algunes persones creuen que el dia en el qual comença la nostra vida ja tenim un futur programat i no hi haura canvis en aquesta predicció, tot es farà perquè s’ha de fer i prou.

Personalment, i sempre des del més sincer respecte a les opinions de la resta, no crec en aquesta visió de la vida com si fos un camí ja construït pel qual tan sols has d’anar tranquil·lament passejant perquè ja hi haurà algú que t’indicarà què cal que facis en cada moment i quan hauràs arribat a l’últim tram. Penso que quan comencem a tenir consciència és quan comencem a adonar-nos del que realment volem per a nosaltres i decidim què fer o què no fer. Cada decisió és una passa que es fa i que pot tenir conseqüències negatives o positives, però aquestes no les sabem fins que no les experimentem. Cada persona hauria de gaudir de l’oportunitat de ser capaç d’escollir per ella mateixa i anar construint, a poc a poc, el seu futur, el qual no està escrit enlloc i que es va creant a partir de les experiències viscudes, la nostra forma de pensar i les ganes amb les que visquem la vida.

D'altra banda, tothom ha sigut pressionat alguna vegada per canviar algun aspecte de la seva personalitat o de la seva vida, i això pot variar el “destí” de les persones.

A casa et solen incentivar els fills perquè estudiïn el que realment els agrada, mentre estudiïn alguna cosa i siguin capaços d’aconseguir ser autònoms i autosuficients. També acostumen a intentar que deixin de fer aquelles coses que estan “mal” vistes per a alguns o almenys dissimular-les una mica, com podrien ser la manera d’actuar excessivament liberal i parcialment guiada pels impulsos, o parlar sense cap tipus de preocupació per si la resta hi està d’acord o no.

En canvi, els amics solen ser més tolerants i quan veuen que actues d’una manera incorrecta des del seu punt de vista intenten que te n’adonis i que reflexionis.

Totes aquestes persones que t’aconsellen i intenten ajudar-te no considero que ho facin perquè estaven destinades a fer-ho, sinó perquè s’ha donat la situació perfecta per parlar amb tu.

Davant d’aquest tipus de situacions és l’atzar qui treballa en contra o a favor teu i amb el pensament i la raó has d’analitzar la situació i veure si és convenient fer cas del que et diuen o et pot perjudicar.

El futur es va creant dia a dia fins que algun moment serà el final de cada persona i ningú no sap quan ens tocarà, a tu o a jo, ni tan sols l’atzar.

Marina Rosado

Evert i Navratilova, amigues i rivals

Abans de tornar el cadàver d’Hèctor al seu pare Príam, Aquil·les s’agenolla davant el cos del troià i amb llàgrimes lamenta el deshonor al qual el va sotmetre, arrossegant-lo sense vida davant les muralles i a la vista de la seva família després de matar-lo, i reconeix la vàlua del que fins a aquell moment havia estat el rival més fort a qui s’havia enfrontat. Seguidament s’acomiada i l’insta a retrobar-se a l’inframón, on cal esperar que es fondran en una abraçada de respecte.

     Vaig veure un documental protagonitzat per Chris Evert i Martina Navratilova, dues de les tennistes més grans que ha donat aquest esport, les més grans diria jo. He pogut comprovar que per damunt de ser grans tennistes, eren, i encara ho són, dues grans persones. Es van témer, es van admirar, es van respectar.

     Ha estat molt emocionant per a mi per dos motius. Primer perquè m’han fet recordar un temps passat, enyorat i perdut per sempre, un temps en què s’estava forjant el que sóc ara, un temps de descobriment. Recordo que per aquells anys m’aferrava a la televisió juntament amb els meus germans i mon pare (al qual vaig perdre fa un any, i que en els seus últims anys s’emocionava amb el “seu” Nadal) i jo volia ser com els herois de la pista i somiava jugar en la molt cuidada herba de Wimbledon o a la immaculada terra de Roland Garros, els temples on aquestes dues dones van dur a terme les seves batalles incruentes que milions de televidents van poder seguir en directe.

     També ha estat emocionant perquè he vist dues persones íntegres, que per damunt de la seva rivalitat, van saber mantenir una relació d’amistat. Han explicat que en els moments més difícils d’una, l’altra estava sempre al seu costat, animant-la, reconfortant-la, tant si la causa de l’aflicció era l’altra, com en qualsevol moment de la vida. Jo reconec que anava sempre a favor de l’Evert: era molt més femenina, elegant en els seus moviments, mentre que la Navratilova era més esquerpa en els gestos, donava una imatge de duresa. No obstant això, han reconegut que la primera era una “bola de núvol per fora, però de ferro per dins, i que la Navratilova era de ferro per fora, però de núvol per dins”. La veritat és que Martina era més procliu a mostrar les seves emocions després d’una derrota o una victòria inesperada, plorant en públic, cosa que mai feia Chris. Recordo que si hi va haver una cosa que em va fer alterar l’ordre de la meva preferència va ser el fet de que Martina Navratilova declarés obertament la seva homosexualitat, però no per comprensió, ni per valorar la seva valentia davant una afirmació tal, sinó per la llàstima que em produïa el desafecte que això li va ocasionar per part d’un sector del públic als estadis, i també per la seva condició d’apàtrida. Es va autoexiliar de la Txecoslovàquia comunista i, abans que els Estats Units li concedissin la ciutadania que va sol·licitar, va caminar pel món sense pertànyer a cap país.

     He dit abans que per a mi era una època de descobriment: quan aquestes dues dones es disputaven el número u del tennis femení, jo era un adolescent que es fixava en els esportistes d’elit: Björn Borg, John McEnroe..., una font d’inspiració inesgotable. Donaven exemple d'èxit, de lluita per aconseguir objectius... A vegades la imatge que donen no s’ajusta al que realment són; som els observadors els que sense saber-ho recreem una visió equívoca d’ells. Estan sotmesos a un judici constant i, més que probable, errat. Amb el temps vaig saber que la pena que vaig sentir per Martina, davant el judici moral al qual molts la van sotmetre quan es va sincerar sobre la seva tendència sexual, va evolucionar a admiració per la seva valentia, per la seva sinceritat, i vaig saber que la condició sexual de qualsevol persona no deu canviar l’opinió que s’ha de tenir sobre ella. Potser va fer per l'alliberació sexual molt més del que ella pretenia.

     Aquest reportatge que vaig veure deuria de mostrar-se als nostres joves, tant als que es dediquen a alguna activitat esportiva, com als que no volen saber res d’això. És un bon exemple de com s’ha d’afrontar la vida, un clar exemple de respecte, de lluita, de comprensió cap a l’altre.

     Aquil·les era un heroi orgullós, pretensiós, que tenia com a principal objectiu ser reconegut per la Història, que no es deixés de parlar d'ell, i a fe que ho va aconseguir, però davant les sinceres paraules d'un home que acaba de perdre el seu fill, davant les demandes d'un rei que no té por a la seva fama d'irreductible, no dubta en reconèixer la vàlua i la valentia dels que es diuen enemics, i atén les seves peticions.

Jerónimo Izquierdo

 

Destí vs Atzar

Una panoràmica de Nova York. Des del teu ampli despatx, assegut al teu còmode silló de pell. Res a fer, sols gaudeixes del moment. T’agrada aquesta sensació, t’agrada qui ets. Llavors t’adones de la sort que tens de ser on ets, de la sort que vares tindre a l'aconseguir aquell treball, d’escollir aquella carrera. -No no no, jo he aconseguit aquest treball, jo vaig escollir aquesta carrera, em mereixo ser aquí. -És clar que aquests dos fets han determinat en gran mesura la teva vida, i que si cap d’ells no s’hagués produït, potser no series on ets, gaudint d’aquest moment, o pensant en el que estàs pensant. Un calfred recorre el teu cos: què va passar, per què vaig escollir aquest camí i no cap altre?

És complicat determinar si la teva vida, igual que la vida de les altres persones, és fruit de la casualitat, del desordre comú, o bé, totes les teves accions, inevitables i impredectibles, estaven programades per una força sobrenatural i desconeguda. Se suposa que, a l’hora de prendre una decisió, esculls una possibilitat entre un milió, deixant enrere les altres que no has triat, i totes les oportunitats, conseqüència d’aquestes.

Un exemple molt clar: tens fred? Et notes les mans fredes? Això té una explicació molt senzilla: una fulla d’eucaliptus s’ha desprès del seu arbre fa mitja hora a l’Austràlia. En un cas hipotètic, la fulla d’eucaliptus cau al terra, aixecant una mínima quantitat de pols. Les partícules de pols queden suspeses a l’aire. Un al·lot australià inhala aquestes particules i esternuda, provocant un corrent d’aire que viatja per l’Índic fins a la teva finestra… No tens fred? No et notes les mans fredes? Això vol dir que la cadena s’ha trencat. Dels milions de casos teòrics en els que et podries trobar, t’ha tocat un en el que o tens fred o no en tens, és el mateix que dir, o passa, o no passa (ara mateix; algú pica la porta, o no la pica; sona el telèfon, o no sona,...) són infinites hipòtesis que tenen lloc constantment, i que guien la teva vida per un camí, o per un altre. Seria inútil intentar controlar cap d’aquests casos, l’únic al que aspiren les persones és a escollir de manera adequada segons les seves ambicions, ja que en la majoria dels casos no es coneix el cas completament (saps que no vols tenir fred, i que tens la finestra oberta, però desconeixes si a Austràlia està caiguent una fulla d’eucaliptus, l’únic al que aspires és a tancar la finestra).

Aquesta hipòtesi segueix la mecànica quàntica, que descriu l’univers con un lloc desordenat i caòtic, en el que succeeix un fet d’entre molts. Segons aquesta teori les infinites combinacions de fets es produeixen per casualitat i probabilitat: qualsevol cosa és probable, per impossible que paregui. Per exemple, jo intento travessar la paret de la meva habitació, però, al meu univers, la probabilitat és tan infinitament baixa que hauria de passar tota una eternitat intentant travessar-la per a aconseguir una probabilitat raonable. El més probable, si ho intento, és que no la travessi. La mecànica quàntica s’utilitza en escales molt petites. Mai s’ha fet un càlcul erroni mitjançant la mecànica quàntica.

Hi ha una altra teoria al món de la física, que intenta explicar el comportament de l’univers: La teoria de cordes. Aquesta teoria descriu l’univers d’una manera ordenada, precisa i predectible. Segons aquesta teoria, totes les accions es poden deduir mitjançant uns càlculs encara desconeguts, qualsevol reacció i la seva conseqüència es pot calcular. És el més paregu al destí que conec.

Aquestes dues teories han dividit el món de la física en dos: els físics que segueixen la mecànica quàntica (capaç d’explicar fenòmens microscòpics, com el comportament de la matèria) i els que segueixen la teoria de cordes (capaç d’explicar fenòmens a gran escala, com el moviment d’expanssió de l’univers). Ambdues teories engloben l’univers i qualsevol forma de vida dins aquest. Però es contradiuen.

Jo crec que la teoria de cordes és certa, tot i que encara no s’ha demostrat. Tot segueix un ordre determinat que les persones desconeixem, que tot té un perquè i una raó, i que aquest perquè i aquesta raó són encara un misteri. De vegades, jo prefereixo deixar-me dur una mica, ja que l’atzar pot resultar més divertit que el destí. No penso en el destí com una mena de final, sinó com un munt de conclusions i encreuaments que conformen les històries entrellaçades de la gent. L’atzar és emocionant i divertit, és com improvisar, no saps el que t’espera, però has de saber el necessari per actuar bé.

Gema Fínez