Suggeriments

Anna Llambrich

Els meus llibres preferits són els de Harry Potter. Una saga de set llibres, que després d'un immens èxit han sigut plasmats a la gran pantalla. Jo recomano aquests llibres perquè són perfectes per a gent de totes les edats, i tant per gent a la que li agrada llegir, com per a gent a la que no li agrada massa.

Aquesta pel·lícula està protagonitzada per Leonardo DiCaprio, que fa el paper d'un agent judicial que viatja a una illa manicomi per investigar la desaparició d'un pacient. A partir de la seua arribada ocorren coses estranyes i sospitoses que fan que comencis a dubtar de tot el que t'han dit i que has vist sobre els protagonistes i sobre la trama inicial. És una pel·lícula de misteri i paranoia que té un desenllaç obert, que deixa que l'espectador fantasiï diferents finals, els quals són tots possibles. 

Jefferson Airplane

"White rabbit”

One pill makes you larger

And one pill makes you small.
And the ones that mother gives you
Don't do anything at all

Go ask Alice
When she's ten feet tall

And if you go chasing rabbits

And you know you're going to fall

Tell'em a hookah smoking caterpillar

Has given you the call

Call Alice

When she was just small
When men on the chessboard
Get up and tell you where to go
And you've just had some kind of mushroom
And your mind is moving slow

Go ask Alice
I think she'll know
When logic and proportion
Have fallen sloppy dead
And the White Knight is talking backwards
And the Red Queen's “off with her head!”

Remember what the dormouse said;

“Feed your head...

Feed your head”

"La temperatura a la qual el paper de llibre s'encén i crema"

Era un plaer especial veure les coses devorades, veure-les ennegrides i canviades. Amb el bec de llautó a les mans, amb aquest gran pitó escopint el seu querosè verinós sobre el món, la sang li batia dins el cap i les seves mans eren les mans d'un admirable director d'orquestra interpretant totes les simfonies de flames i foc per abatre les esparracades i carbonitzades ruïnes de la història. Amb el simbòlic casc numerat 451 al seu cap ximple i els ulls esdevinguts flames ataronjades només de pensar el que anava a passar, va disparar el contacte d'ignició i la casa va desaparèixer empassada per un foc que cremava el cel del vespre, vermell, groc i negre.

 

SI ELS TAURONS FOSSIN PERSONES

La filla petita de la seva patrona va preguntar al senyor Keuner: "Si els taurons fossin persones, serien aleshores més amables amb els peixos petits?" "Evidentment” va dir el senyor K.-. Si els taurons fossin persones, farien construir dins el mar unes caixes molt grosses per als peixos petits, i hi posarien tota mena d'aliments, tant vegetals com animals. Procurarien que l'aigua de les caixes sempre fos neta, i prendrien tota mena de mesures sanitàries. Per exemple, quan un peixet es fes mal en una aleta, li posarien de seguida una bena, perquè el peixet no se'ls morís abans d'hora, als taurons. Per tal que els peixets no s'ensopissin, hi hauria grans festes marines, perquè els peixets alegres són més gustosos que els tristos. Naturalment, també hi hauria escoles, dins les enormes caixes. En aquestes escoles els peixets aprendrien com cal nedar per ficar-se dins la gola dels taurons. Aprendrien, per exemple, geografia, perquè així poguessin trobar els grans taurons que jeuen mandrosos en algun indret. Com és lògic, res no hi hauria de més important que la formació moral dels peixets. Els peixets haurien d'evitar qualsevol inclinació baixa, egoista, materialista o marxista, i si algun d'ells demostrava tenir aquestes tendències, hauria de ser denunciat immediatament als taurons. Si els taurons fossin persones, es farien, com és lògic, la guerra els uns als altres per tal de conquerir caixes i peixets estrangers. Aquestes guerres les farien fer als seus peixets. Ensenyarien als peixets que entre ells i els peixets dels altres taurons hi ha una diferència enorme. Els peixets, proclamarien, són muts, com tothom sap. Però callen en llengües diferents, i per aquesta raó no es poden entendre. A cada peixet que, durant la guerra, matés dos peixets enemics, dels que callen en una llengua estranya, li posarien una petita condecoració d'algues marines i li donarien el títol d'heroi. Si els taurons fossin persones, també tindrien un art, naturalment. Hi hauria boniques imatges on les dents dels taurons serien representades en colors esplèndids; les seves goles apareixerien com a jardins paradisíacs en els quals hom pot saltar i ballar. Els teatres del fons del mar mostrarien com uns peixets, plens d'un coratge heroic, neden amb entusiasme cap a les goles dels taurons, i la música seria tan bonica, que els peixets, al compàs de les seves notes, amb l'orquestra al davant i bressats pels pensaments més deliciosos, es llançarien dins la gola dels taurons. És evident que també hi hauria una religió, si els taurons fossin persones. Ensenyaria que els peixets només comencen a viure de debò dins la panxa dels taurons. A més, si els taurons fossin persones, els peixets deixarien de ser tots iguals, com ara. Alguns obtindrien càrrecs oficials i serien situats per damunt dels altres. Els qui fossin una mica més grossos serien fins i tot autoritzats a devorar els més petits. I això no seria altra cosa que un avantatge per als taurons, perquè així podrien menjar sovint unes peces més grosses. I els peixos més grossos, els qui tindrien un càrrec, serien els defensors de l'ordre entre els peixets: esdevindrien mestres, oficials, enginyers en la construcció de caixes, etc. En un mot, començaria a haver-hi una cultura dins el mar, si els taurons fossin persones."

 

Si de debò voleu que us en parli, segurament la primera cosa que voldreu saber serà on vaig néixer, i com va ser la meva fastigosa infantesa, i què feien els meus pares abans de tenir-me, i tota aquesta porqueria estil David Copperfield, però no en tinc gens de ganes. Primer de tot, aquestes coses m'avorreixen, i segon, els meus pares tindrien un parell d'hemorràgies cerebrals si expliqués res gaire personal sobre ells. Són molt sensibles amb coses així, sobretot el meu pare. Són bona gent -no dic pas que no-, però també són més sentits que una veixina. A més, no us explicaré pas tota la meva remaleïda autobiografia. Només us explicaré la mà de bestieses que em van passar als voltants del Nadal passat just abans d'acabar ben desinflat i de venir cap aquí a prendre-m'ho amb calma.

Febre

Amb veu adolorida, el nen crida la mare, que hi va corrents i, només de posar-li la mà al font, s'adona que bull. El nen té els ulls com brases. La mare s'afanya a buscar, a la farmaciola, els supositoris antitèrmics. Li'n posa un i, com que la febre no minva, busca el telèfon del metge; però mira el rellotge i recorda que fins a les deu no obre la consulta. Si li trucava a casa, a les vuit, per una cosa que, segurament, deu ser una grip i prou, el metge faria mala cara. Li trucarà bon punt obri la consulta. El pare de la criatura acaba de sortir, fa un quart, cap a la feina. Li telefonarà, més tard, per dir-li-ho. Mentrestant, li prendrà exactament la temperatura. Va a buscar el termòmetre.
Pel nen, la febre no és pas el més greu. S'ha posat malalt precisament el dia que l'escola surt d'excursió. Mira l'hora (un quart de nou) i pensa que, potser, posant-hi força de voluntat encara serà a temps d'aconseguir que la febre hagi desaparegut abans de les nou, que és quan sortirà l'autocar. Però de seguida veu clar que, encara que es posés bo en tan breu espai de temps, la mare no el deixaria anar-hi. Tant com li costa, sempre que li interessa, fer-se el malalt per tal d'evitar anar a l'escola, i li ha agafat la febre precisament avui, que tantes ganes tenia d'anar-hi. Encara li fa més ràbia perquè ja havia fet la mateixa excursió l'any passat i per això sap que és una sortida per passar-s'ho francament bé. La recorda fil per randa, encara, la de l'any passat, i la febre l'ajuda a dibuixar-la amb perfils, si no més precisos, sí més brillants. Ara, la mare ha entrat a l'habitació (no l'havia sentida fins que la té al davant: és com si la febrada li arrodonís els sorolls) i, mentre li posa al front compreses xopes d'aigua amb vinagre, li diu que telefonarà a l'escola perquè surtin sense esperar-lo inútilment. El nen està apunt de demanar-li que ajorni la trucada per si de cas, però decideix callar només d'imaginar la cara que faria sa mare si li expliqués la presumpció que potser, si s'ho proposa, a les nou ja s'haurà refet. A més, no té gens de ganes de parlar.
La mare, quan acaba de posar-li compreses al front (que l'esgarrifen), li diu, mentre apaga la bombeta, que es trobarà millor amb el llum apagat. El nen es queda ràpidament adormit en un núvol de calor, ple de vidres trencats.

 Es torna a despertar que són tres quarts de deu. Una de les retxes de llum, que entren entre llistó i llistó de la persiana, il·lumina el despertador. ¿Deu haver trucat, ja, sa mare, a l'escola? Quina vergonya, si se n'ha oblidat i l'han esperat (tots: mestres i alumnes) un temps prudencial fins a decidir-se a trucar, ells, a casa seva, i trobar (però el telèfon no ha sonat, ¿o sí?) que està malalt. Però no: agombolat per la febre, els veu clarament, dalt de l'autocar, per l'autopista, mitja hora després d'haver sortit de la ciutat, cantant, rient, barallant-se. Veu el Vidal, explicant les heroïcitats que explica sempre i que ja ningú no es creu. Veu l'Ibort, menjant l'entrepà abans d'hora; el xofer, demanant silenci; el senyor Sànchez repetint, amb posat més enèrgic, les demandes del xofer; el Cabrera, barallant-se amb l'Iborra petit; el Vallvé i el Gràcia, burlant-se del senyor Sànchez. Ho veu tot amb tanta claredat que, si no fos perquè s'hi afegeixen detalls i variants que l'any abans no es van produir, creuria que l'únic que fa és recordar l'excursió anterior. Però no; l'any passat ell seia, precisament, al costat del Vallvé, i el Gràcia es seia amb el Compte, i l'Iborra petit no hi venia, i en canvi, ara el veu com si fos davant seu: veu com empeny el Cabrera per l'esquena, i després dissimula; veu com el Vallvé (potser per celebrar que és dia de festa, ell que és tan apocat sempre) s'afegeix a la baralla; veu com el Vidal (com sempre, amb aires de voler ser el qui mana) tracta de posar ordre, sens que ningú li'n faci cas; veu com el senyor Sànchez gira el cap; veu com el xofer es gira també, demanant silenci; veu el revolt més a l'esquerra d'on hauria de ser; veu el xiscle de cinquanta-dues veus; veu la cara de terror del senyor Sànchez, i tanca els ulls ell mateix, horroritzat, sense temps de pensar que li hauria valgut molt més no dissimular la febre i haver-se quedat al llit, aquell matí.

L'illa de maians                                       Quim Monzó

A veure, ¿de què em va parlar la Naoko aquell dia?

     Ah, sí, del pou que hi havia en aquell prat. De fet, no sé si existia o no, aquest pou. Potser era una imatge o un símbol que només existia dintre seu, igual que totes les coses que imaginava el seu cap en aquells dies foscos. Però després que me'n parlés ja no vaig poder pensar en aquell prat sense la imatge del pou. De fet, des d'aquell dia la imatge d'un pou que no havia vist se'm va quedar fixada al cervell per sempre més. Fins i tot el puc descriure amb detall. Era just on s'acabava el prat i començava el bosc. Un forat negre d'encara no un metre de diàmetre que s'obria a terra i quedava mig tapat per les herbes. Al voltant no hi havia cap tanca ni cap vora de pedres per marcar-lo. Només era un forat amb la boca oberta. Les pedres del voltant, d'un blanc fangós i gastades per la pluja i el vent, estaven esberlades. A les esquerdes s'hi amagaven sargantanes de color verd. Encara que t'acostessis per mirar dins el forat, no hi veies res. L'únic que sabia del pou és que era terriblement fondo, d'una fondària que no es podia ni imaginar. I que per dins era ple de foscor, d'una foscor tan densa que semblava que s'hi haguessin concentrat totes les foscors del món.

La metamorfosi

Quan, un matí, Gregor Samsa va despertar-se d'uns somnis neguitosos, es va trobar al llit transformat en un insecte monstruós. Jeia damunt l'esquena dura, com una closca, i, si aixecava una mica el cap, es veia la panxa de color marró, segmentada per estreps arquejats, com una volta, tan prominent que el cobrellit, a punt de relliscar del tot, amb prou feines s'aguantava. Les cames, molt nombroses i dolorosament primes en comparació amb la grandària habitual de Samsa, s'agitaven indefenses davant el seus ulls.

Microrelats

L'ordre dels factors

Va tocar-li un entrevistador d'aquells que es volen lluir amb preguntes impertinents. L'invitat al programa era un prohom il·lustre i el locutor va preguntar-li de sobte:

-Vós seríeu capaç de donar la vida per una idea?

L'entrevistat s'obrí el cor i, tot oferint el perfil afavoridor a la càmera, respongué:

-No. M'estimaria més de trobar una idea que em salvés la vida.

Els bons costums

El cavall, desorientat per una malapta estirada de la brida, va fer un bot i el cavaller caigué en mala posició. El genet es va trencar una cama i el cavall, convençut que complia un deure pietós, va rematar-lo amb una forta guitza a la nuca.

Forats negres

L'amic era d'aquells que s'animen en les converses de sobretaula, a l'hora del cafè. Va posar-me suaument la mà damunt el braç i em digué:

-No ens enganyem, tu. Nosaltres som l'esdevenidor del passat i, alhora, el passat del futur...

I, engolant la veu, va afegir:

-Per molt estrany que sembli, l'home no ha tingut mai present.

Espais blancs

A mi només em falta que em burxin perquè em senti inclinat a jugar a la contra. Vaig apartar la mà del meu amic -també amb suavitat-, tot dient-li:

-Doncs jo no ho veig pas així. Crec que l'home només té present. Des del temps més remot fins al futur insondable, tan sols ha pogut comptar amb cada instant de cada dia. La resta són records o somnis.

-I què? -em preguntà ell.

Es produí un silenci d'aquells que, per contradictori que sembli, donen cos a les paraules. Al final, vaig proposar-li que no ho toquéssim, que ho deixéssim tal com estava.

-Deixem-ho així -convingué l'amic, matant brutalment una prometedora controvèrsia.

Qüestions de tràmit

Van dir al reu que tenia el dret d'una última voluntat, però ell respongué que passava, perquè no s'entendrien pas.

Balanç

Tot just quan estava a punt d'abastar la galleda, va fallar-li una cama i caigué al pou.

Mentre queia, va passar-li allò tan conegut de veure d'un cop d'ull tota la seva vida. I la va trobar llisa, igual i monòtona (dic sigui entre nosaltres), de manera que s'empassà l'aigua d'ofegar-se amb una exemplar resignació.

Confessió

La meva estimada em va dir que un pit sí, però que l'altre no, perquè el tenia emparaulat. Geniüt i egoista, vaig perdre l'únic que quedava disponible.

Discreció

Van convidar-lo a pensar i digué que no volia donar molèsties, que ja pensaria a casa.

Pere Calders

Contrapunt

 

-M'estimes, Walter? -preguntà de sobte.

Walter apartà els seus ulls castanys, un moment, de la corbata que es reflectia en el mirall, i contemplà la imatge dels ulls d'ella, tristos, que el miraven de fit a fit. Va somriure. Senyor -pensava-, si em deixés en pau!; però Marjorie no li tornà el somriure, i el seu rostre romangué trist, fixat en una expressió d'angoixa tibant. Als seus ulls aparegué una trèmula lluentor i , de sobte, hi hagué llàgrimes a les seves pestanyes.

-No podries quedar-te amb mi aquest vespre? -demanà, a despit de totes les seves heroiques resolucions de no aplicar cap mena d'exasperant coacció a l'amor de Walter, de deixar-lo lliure de fer allò que li plagués.

En veure aquelles llàgrimes, en percebre el so d'aquella veu trèmula i plena de retret, Walter se sentí envaït per una emoció que era, alhora, remordiment i ressentiment, ira, pietat i vergonya.

“Però, ¿no pots comprendre -això hauria volgut dir, això hauria dit si hagués tingut prou coratge-, no pots comprendre que les coses no són ja com abans, que no poden ser com abans? I potser, si hem de dir la veritat, tal vegada no foren mai com tu vas creure que eren (vull dir el nostre amor), no fou mai allò que jo vaig pretendre que era. Siguem amics, siguem companys. Jo t'estimo; n'estic molt, de tu. Però, per l'amor de Déu!, no m'embolcallis així en el teu amor, no em forcis a acceptar aquest amor. Di sabessis com és d'espantós l'amor, per a una persona que no estima, quina violació representa, quin ultratge...!”

Però Marjorie plorava. Les llàgrimes fluïen per sota les seves parpelles closes, una gota darrera l'altra; el rostre li tremolava en una ganyota d'agonia. I era ell qui la torturava. S'odià a si mateix. “Però, per què he de deixar-me coaccionar per les seves llàgrimes?”, va preguntar-se, i, en fer-ho, l'odià també a ella. Una gota li lliscà pel nas. “No té dret de fer aquestes coses, no té dret d'ésser tan exagerada. Per què no pot ser raonable?”

“Perquè m'estima.”

Aldous Huxley