1
2
3
Amor
Diuen que l'últim que es perd estant en coma és l'oïda,
però és mentida. Hi ha un sentit
que se segueix tenint, una intuïció. No
hi sents, no hi veus, però saps el que passa al teu voltant. Com quan notes que algú et vigila. Vius en un món gris, sense dolor,
sense preocupacions. Però en el
que tampoc hi ha felicitat, plaer o alegria.
Diuen que en morir veus una llum blanca al final d'un túnel, però és mentida. Jo en veia dos. Una verd-blavosa com el color del mar,
i una altra canviant, pura com la llum de la lluna, enlluernadora com el sol o
fosca i profunda com el cel nocturn.
Cadascuna formava part del meu passat, m'ha guiat per la
meva vida i m'ha fet morir. La primera representa l'amor que he sentit, el que
sento i el que sentiré, representa Dianeh. La
segona és una esperança, un desig inacabat, és la vida de nou. Cada llum evoca sentiments intensos,
emocions tan fortes que són impossibles de descriure. Em donen felicitat i
enyorança, però alhora no sento res.
Hi ha moments en què una passió irracional em llança cap a una llum, en altres
un desig irrefrenable cap a l'altra. És
tot tan confús, tan simple, però alhora tan complex...
Perquè entengueu la meva situació, haurem d’anar temps enrere.
Podem dir que tot va començar quan la vaig conèixer, però
és mentida. Tot va començar el dia que em vaig matricular a la universitat.
Era un dia gris com els cinc anteriors. Els núvols cobrien el cel, tot just es
distingia la diferència entre el dia i la nit, però jo estava amb ànims
renovats, ¡ m'havien acceptat a la universitat! Cada nit en blanc estudiant, cada
treball, cada lletra escrita, havien valgut la pena. Per celebrar-ho, els meus
amics i jo ens en vam anar a un bar a prendre unes copes.
Estant allà la vaig veure per primera vegada. Estava d'esquena, però tot i així
la seva bellesa superava tot el que jo havia vist mai. Tenia els cabells llargs, ondulats i
castanys, que li queien per l'esquena en formes que incitaven a acariciar-los.
La corba de la cintura i els seus malucs formaven una essa doble subtil i
sinuosa. Va ser el primer que em va impactar, però el que va fer que m’enamorés
d’ella, fou la seua manera caminar.
Jo no creia en els amors a primera vista, però aquella nit hi vaig creure. Aquella
nit vaig voler creure amb totes les meves forces. Aquella nit va ser la primera
vegada que la vaig veure marxar i que la vaig intentar trobar. Aquella nit vaig
començar a morir.
Ja havia passat molt de temps des de l'última vegada que l’havia vista, i creia
que l'havia oblidada, però en realitat l'havia enterrada en el racó més profund
del cor i m'estava ferint d’una forma tan punyent que mai no tornaria a ser el
mateix.
Un dia em vaig posar a passejar sense rumb pel campus sense saber què buscava.
Sense saber que la buscava. Llavors la vaig veure. Me la vaig topar de front. Vaig veure el
rostre d'un àngel i el cos d'Afrodita. La
vaig mirar als ulls i vaig estar a punt de defallir, tenia uns ulls gairebé
impossibles de descriure, verds com una selva vista des del cel, amb taques
blaves, com bresques de gel àrtic.
Quan va passar al meu costat em va venir una olor de maduixes silvestres que em
va embotar tots els sentits. Em vaig quedar allà, plantat, gaudint de cada
record del seu cos, guardant la seva aroma en la memòria per no oblidar-la,
quiet, convençut que el mínim moviment faria desaparèixer aquesta imatge d'ella
tan ràpid com una gasela espantada.
Van passar molts minuts fins que vaig començar a caminar de tornada a la meva
habitació. Quan vaig arribar em vaig ficar directament al llit sense llevar-me
la roba. Em vaig adormir i vaig somiar amb ella. Durant els dies següents anava a
classe pel mateix camí, confiat que me la tornaria a trobar, però no hi va
haver sort.
Ja havia passat molt de temps de tot això que dic, i havia perdut tota esperança
de trobar-la quan la vaig veure. Era tard i ja feia temps que les classes havien
començat quan va obrir la porta, va entrar i es va asseure en una al fons, en
un racó. Des d'aquell moment no
vaig tornar a parar atenció a classe. Em
passava les hores mirant-la, estudiant les seves formes i aprenent-me els seus
moviments. Cada dia m'asseia més
a prop seu i cada dia estava més nerviós. Al
cap d'una setmana estava assegut al seu costat impregnant-me de la seva
essència.
Va passar molt de temps fins que em vaig atrevir a parlar amb ella. Al principi eren converses banals i
sense importància, però vam començar a conèixer-nos.
Un mes després la vaig convidar a sortir. M'ho
vaig passar com mai. Primer vam
sopar. Tenia els sentits aclaparats, a la meva boca li arribaven sabors
desconeguts que m’excitaven, el meu olfacte captava cada aroma que hi havia al
meu voltant i els meus ulls estaven enlluernats per la seva visió. En aquest
moment només podia pensar en el nom que ella m'havia dit setmanes enrere...
Dianeh.
No me’n vaig adonar fins que el cambrer ens va dur el compte. Pensareu que no va ser una gran
vetllada, que no va acabar com hauria d'haver acabat, però us equivoqueu. En acomiadar-nos, em va besar. No va ser un petó llarg ni res d’això,
però durant el segon en què els seus llavis van fregar els meus vaig pensar que
moria... el món es va aturar al meu... l’instant es va tornar etern i va ser
tan intens que el tinc gravat a foc en la ment. I llavors se'n va anar.
Van arribar els exàmens finals i van començar les vacances, però no vaig tornar
a veure-la. Se n’havia anat. Jo no vaig anar a visitar la meva família perquè
estaven de viatge a Hawai o això és el que m'agrada pensar, però en realitat va
ser perquè no volia estar lluny de l'únic lloc on sabia que ella tornaria.
En començar les classes de nou ella va tornar. Sentiments que creia haver oblidat van
tornar a sorgir i em van inundar. Llavors
em vaig dirigir cap a ella i vam començar a parlar. La veritat era que no creia que es
recordaria de mi, però sí que em recordava, i gràcies a això vaig recuperar
l’esperança. Tot plegat va fer que el meu cor s'acostés tant a ella que quan no
hi era tenia síndrome d'abstinència, suava, tremolava...
Era deu de gener. Feia un mes que li havia declarat el meu amor. Ja feia un mes que sabia que ella
corresponia aquest amor incondicional que jo li oferia i això m'omplia
d'energia i em feia increïblement feliç. Com complíem un mes com a parella vaig
decidir que aquella nit seria inoblidable, així que la vaig portar en cotxe a
l’Arandàlia, on vam sopar com reis. Bon
menjar, música de violí i espelmes. Després
de sopar ens en vam anar al parc. Allà
ens esperava un carruatge de cavalls i un ram d'orquídies per a ella. Vam donar
un passeig pel parc fins al llac. Allà
ens vam estirar sobre l’herba i junts vam contemplar la lluna plena. Aquest moment era perfecte, no podia
haver-hi res millor. I llavors em va besar. Una
onada de foc va recórrer el meu cos, que va buscar el seu. Les meves mans recorrien el seu cos
desvetllant secrets que havien de romandre ocults. Els meus moviments es van
adaptar als d'ella i les nostres respiracions es van acompassar, i ens vam
estimar.
Quan em vaig despertar seguia al parc i ella dormia al meu costat. La vaig despertar amb un petó que ella
em va tornar i ens vam anar cap a on havia aparcat el cotxe.
Estàvem en una cruïlla quan un cotxe es va encastar contra la porta de Dianeh. Tot va passar en segons. Abans que me n'adonés, el cotxe havia
bolcat. Em vaig girar i vaig
veure Dianeh amb una barra de metall clavada a l'estómac. Em vaig desmaiar.
Quan vaig tornar a obrir els ulls, tan sols vaig veure llums blanques passant
sobre el meu cap i quatre o cinc persones vestides de blanc amb mascaretes dient
coses que no entenia. Llavors
vaig tancar els ulls i no els vaig tornar a obrir.
Aquesta és la meva història. Ara he de decidir: seguir la meva estimada a la
mort o tornar a viure. En aquest
lloc el temps és ambigu i no sé quant de temps fa que hi sóc, però després de
recordar la meva història, ja m’he decidit. Ja
sé què he de fer.
Estic davant de la llum canviant, ara és una llum trista, com si conegués la
meva decisió i em digués adéu. Jo
vaig fer el mateix, em vaig acomiadar del món, de la meva família, dels meus
amics, de tots. Em vaig dirigir cap
a l'altra llum. Era bella i
increïble. Brillantors blaves es desplaçaven indiferents sobre una llum verda
que era cada vegada més intensa com més m'hi acostava. M’hi vaig aturar just al
davant i vaig estirar la mà. Vaig
fregar els llums blaus amb els dits, em vaig quedar quiet un moment, vaig mirar
cap a l'altra llum i em vaig tornar a acomiadar esperant que m’escontés algú. I
vaig marxar.
Ariana
Cardona
&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&
Només als meus
ulls
En aixecar-se va
notar dolor a la columna
vertebral. Li van fer mal tots els ossos del cos, un a un. Era vell, molt,
massa. S'havia quedat adormit a la
cadira, com sempre, amb el cap sobre un dels braços. No s’hi veia bé, i per un
segon va tenir molta por. Va sentir el fred a la gola tan insuportable que no
el va deixar respirar. Va tenir por en pensar que no aparegués mai més la
imatge d’ella per mor de la seva vista entelada. Va tenir por d’estar sol.
Va començar a donar cops ràpids contra
la taula, buscant amb ànsia, amb les mans obertes, les ulleres de vista. El cor
se li va accelerar, els braços li van fer mal de l'esforç. Però començava a
acostumar-se, tots els moviments li feien mal. Va notar alguna cosa dura, va
sospirar alleujat. "Per fi!", va pensar. I se les va col·locar amb
paciència.
Va mirar de banda a banda, amb
moviments de cap, i per fi la va veure. Quina tranquil·litat va sentir! Ella va
riure, amb aquell riure meravellós que tenia. Amb el seu riure pintat de gris,
el seu riure en blanc i negre. Estava de peu al costat de l'armari, recolzada
sensualment. Amb el seu vestit negre llarg, tan elegant. Els cabells llargs i
els guants negres fins al colze. Va somriure, i ell també. Sempre li
encomanava aquell somriure, era alegre i dolç com una nena, amb una estranya
barreja d'amargor i alegria que li recordava massa a ell mateix.
De vegades imaginava quin seria el
color dels seus ulls. Sempre els havia imaginat verds foscos, com l’herba més
frondosa del bosc. I els cabells, marrons com els troncs. La pell blanca com la
neu... Però tot allò eren imaginacions, ella era i sempre seria d’aquell color
gris clar mesclat amb negre, tal i com apareixia a la pel·lícula.
-
¿Qué penses? –va preguntar amb aquella veu angelical que el
feia estremir-se.
La va mirar als ulls, amb bonhomia. Era
preciosa.
-
Avui ve el doctor. –va dir sospirant, desanimat.
A ella li da donar per fer aquella
cara seva que mesclava la tristor i la naturalitat. Totes les actrius d’abans
sabien posar-la, però cap com ella.
-
No pateixis –va dir ell, i va somriure tot i que la cara li
va fer mal, com cada movimient que feia.
Ella es va acostar al gramòfon, i va
posar el disc. “Put the blame on mame”
va sonar fort, amb aquella sintonia que ni tan sols el temps i les malalties
podien esborrar del seu cervell. Començà a ballar, somrient, i el seu vestit es va moure d'un costat a
un altre, mentre cantava. Ell només va
mirar com ballava i va esperar que el doctor es retardés i per poder
escoltar-la sencera.
Van tocar a la porta. Ella es va espantar. Ell es va aixecar decebut i va veure com ella
s'entristia i s'asseia a una cadira apartada, a l’altre costat de la sala,
perquè quan algú el venia a veure s’estimava més mantenir-se al marge i no
intervenir ni molestar.
El doctor va
parlar des de l'altre costat de la porta.
-
Senyor, sóc jo.
Ell va
cridar tant com va poder.
-
Ja hi vaig...
Obrí la porta i el doctor va dir
“hola” amb la mà abans de passar. Era
un home molt alt. Estava molt prim, gairebé esquelètic. Somreia sempre, fins i
tot quan no havia de somriure, però a ell li agradava més que els altres
metges, per això deixava que vingués a casa a fer-li la revisió.
-
Bon día senyor, com ens trobem
avui? –va preguntar-li.
Ell va
riure. No podia entendre perquè sempre utilitzava aquella expressió en plural,
com si també patís qualsevol mena de malaltia.
-
Bé, força bé –va mentir.
-
Així m’agarda –va somriure el
doctor, i va començar a treure els utensilis de la bossa de mà que portava per
examinar-lo.
Ell es
va asseure en una cadira, i es va llevar la camisa. El metge el va auscultar, i
després li va prendre la tensió. Quan va comprovar que tot estava bé, ell es va
posar la camisa i es van asseure els dos junts. Havia arribat el moment de
parlar.
-
Senyor... –sempre l’anomenava
“senyor”- vostè ja sap quina és la situació.
-
Sí –va contestar mantenint la
calma, però va mirar al fons de
l'habitació sense poder evitar trobar a faltar agafar fort la mà d'ella, per
estar més tranquil, i sentir-se més segur. Ella
el mirava amb ulls de preocupació.
-
No
s’amoïni, senyor, -va dir el doctor- que porto bones notícies.
El doctor era força ignorant, i ell ho sabia,
però intentà dissimular perquè no endivinès el que pensava.
-
¿Quines
són aquestes “bones notícies”? –va preguntar.
-
Un advocat amic meu ha estat
cercant en la seva pòlissa, com li vaig prometre, senyor, i ha trobat en
l’assegurança mèdica una clàusula o alguna cosa semblat que li cobreix totes
les despeses de l'operació. Podrà operar-se, senyor.
Ell ho va pensar uns segons sense deixar de
mirar-la.
-
Això
meu no es cura, doctor, vostè m’ho ha dit mil vegades –va concloure.
-
Vostè té un tumor cerebral, senyor, un coàgul al cervell, no
he dit que no tingui cura, he dit que està molt avançat i que no podem saber si
es curarà. Però ara que tenim camí lliure amb els diners per l’operació podem
investigar, intentar fer alguna cosa. –s’explicà.
Ell va tornar a pensar. Això no era
el que esperava.
-
Senyor, -va intervenir el doctor visiblement nerviós- amb tots
els respectes, què dimonis està pensant? No em dirà que no es vol operar?
-
Potser li ho digui –va contestar amb el cap baix.
-
Però... –el doctor no se’n sabia avenir del que escoltava-
Què diu? Senyor, si és per allò de la dona aquesta que vostè diu que veu, jo...
Ell es va tibar, enfadat.
-
Li demano que no torni a parlar
d'ella així mai més, o agafarà tots els seus instruments estúpids i haurà
d’anar-se’n de ca meua.
El
doctor va acotar el cap, avergonyit però preocupat.
-
Ho sento, senyor... es va
disculpar, però després va seguir- Però... ha d'entendre-ho, li ho he explicat
moltes vegades... Ella no és real, senyor.
Ell girà el cap, com qui ha rebut una
punyalada al centre del cor. I va sentir impotència. Ella era allà, la podia
veure, i veia com plorava, en silenci.
-
Senyor,
vostè està passant una fase greu, és normal que vegi coses que no són reals.
Ella és la Rita Hayworth
Ell va tornar als seus pensaments. Era la
dona més bella del món. Va fixar-se en el seu cos, en la cara en blanc i negre,
el vestit i els guants negres. Però els seus ulls no deien rés d’això, els seus
ulls deien: “Sóc aquí”.
-
I
què? –va constraposar ell amb rudesa.
-
Doncs,
senyor, ella no és real... Ella no existeix, com pot estimar-la si no existeix?
-
Sí
que existeix per mi –va respondre ell ràpidament- Ella és aquí, amb mi.
-
Però
no és veritat! –repetia una vegada i una altra el doctor- Ella no és amb vostè!
Ella no és real, senyor!
-
Això
és el que vostè diu, però vostè no sap res –va respondre baixant el cap- vostè no
pot entendre el que jo entenc, no és culpa seva, doctor. Potser és perquè està
sa.
-
Ja
ho crec que no l’entenc, senyor! –va afirmar, aixecant-se preocupat sense poder
creure del tot el que escoltava- vol renunciar a una operació que podria
salvar-li vida perquè està “enamorat” de la Rita Hayworth.
Ell va riure. El doctor el mirà estranyat.
-
S’equivoca
doctor, -va corregir- tots els homes del món estan enamorats de Rita Hayworth,
jo ho estic i a més puc veure-la. Ara mateix està asseguda a la meva cadira.
El doctor no podia se’n feia creus. Va mirar
cap a la cadira del final de la sala, i s’emportà les mans al cap. Ell continuava
somrient, no sabia perquè.
-
I
per cert –va afegir- no sóc tan imbècil com pensa, mai he dit que no vulgui
l’operació. Només vull una mica més de temps...
Va mirar-la, ella va somriure i tot es va il·luminar.
-
Això
és precisament l’única cosa que no sé si puc donar-li, senyor... –va intervenir
el doctor- Li demano que recapaciti, senyor, per favor. Li puc recordar que
ella no és real.
Ell tornà a mirar-la, continuava allà, asseguda,
amb les cames creuades i el seu vestit negre. El seus ulls angelicals
continuaven mirant a l’horitzó.
-
No
he de recapacitar, doctor –va concloure- ella és, tot i les coses que vostè em
pugui “recordar”, la cosa més real que he tingut mai. I vull el temps que
mereixo.
-
Està
bé... –va acceptar finalment el doctor- Estic intentant entendre-ho, senyor.
Ell va riure una vegada més.
-
Això
volia dir, exactament, vostè no la té davant dels ulls, com jo, i per això mai no
podrà entendre-ho del tot.
Ell va riure, i ella també. Els seus ulls
permaneixien units. El doctor va somriure tot i que no en tenia motius. Va
guardar-ho tot a la bossa que portava i va contemplar l’habitació.
-
L’està
cercant, doctor? –va demanar ell rient amb sonoritat.
-
Potser
sí... –va riure una altra vegada sense motius- que passi bona tarda, senyor,
tornaré la setamana que ve.
-
Ja
ens veurem, doctor –es van acomiadar.
El doctor va creuar la porta, i ell es
va asseure una altra vegada a la cadira, cansat. Ella es va apropar molt a poc
a poc, i el va mirar amb un somriure de tendresa.
-
Ho sento moltíssim -va dir.
-
No diguis ximpleries, no ha
estat culpa teva -va respondre ell.
Ella va
caminar d'un costat a una altre de la sala, arrossegant el vestit, i amb els ulls
perduts en algun pensament.
-
Tens por? -li va preguntar.
Ell no
va somriure, però va respondre a poc a poc.
-
No ho sé, encara -va dir ell.
Després
ella va caminar fins al gramòfon una altra vegada i va tornar a posar el disc
des del principi. "Put the blame on
mame" va somriure una altra vegada, i ella va tornar a somriure
completament posant-se a ballar i a
cantar. Va ser llavors quan tot es va tornar diferent, i aquella pau interior,
aquell amor que no sabia massa bé d’on arribava es va dibuixar al seu somriure.
Va xiular “Put the blame on meme” i
va tancar els ulls.
Julia
Garcia
Rita Hayworth
'Gilda'
'Gilda'
&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&
&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&
Àngels Rebels
Dilluns
(8:00)
Fa fred, de manera que han quedat a l'espai que hi ha entre les portes d'entrada a l'institut. Allà dins, almenys, no hi entra el vent. Com que en són tres, cadascuna és alhora el costat i el vértex d'un triangle. Se saluden en veure's i riuen en mirar-se. S'escolten les unes a les altres. Parlen entre elles de les seues coses. Es demanen consell i n'ofereixen. Són amigues, la classe d'amigues que es vol tenir, les que diuen les veritats senceres i si han de mentir ho fan a mitges, sense maldat.
Repassen l'horari del dia. Jo a primera
Català. Nosaltres a darrera, però el tenim demà. Ara ens toca *******. Una diu
genial, les altres dues que mal. Comencen a preparar el guió per a la reunió
d'extraescolars amb els alumnes que van al viatge de fi de cicle. Han de
coordinar l'organització d'una festa per recaptar fons. Triaran responsables,
els assignaran tasques, resoldran tots els dubtes i ja estarà. Només disposen
del temps del primer esplai, 15 minuts, i hauran d'anar al tall. Han escrit en
un full la informació més important i n'han fet còpies per penjar-ne una en
cada aula de 4t. Que ningú digui que no ho sap.
(13:05)
Esmorzen durant el segon esplai. Endrapen
l’entrepà amb la gana de qui tarda a satisfer-la. Caminen àgils, fent-se
confidències entre mossos, amb el bocí ple, gairebé sense deixar-se temps a
recuperar l’alè.
-Prefereixo Jonhny Deep. –comença Mar.
-A mi el que m’agrada és Sergi López.
–diu la seua Rosa.
-Una mica massa ple, no creus? –li
retreu una.
-Sí, potser una mica massa... però així
i tot encara m’agrada. –reconeix
l’altra.
-El meu... –parla Drama.
-Luis Tosar. (Rosa i Mar se li avancen i
ho diuen a l’unison).
-Sí, sempre.
-Sempre. (Ho repeteixen Rosa i Mar,
també a l’unison i forçant l’expressió feliç, amb cara i ulls de bones nenes).
Riuen totes. Continuen caminant. La
sirena és a punt de sonar i encara els queda mig entrepà per menjar. Acceleren
el pas i les mossegades. Van cap a classe. Entren a l’edifici per la porta
principal, pugen dos trams d’escales fins al primer pis i s’aboquen a la
balconada per guaitar què fan els que encara són pel de baix. Quan veuen passar
els professors es diuen adéu fins després. S’envien petons. I ho fan pel gust,
no per l’obligació.
Harmoniaduuhac
&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&
&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&
Enamorament
convencional
Vuit
i quart de la tarda. Hi havia una ràdio i s’escoltava Amor
Brujo de Manuel de Falla.
No podia estudiar tranquil·la, així que me’n vaig anar. A la
biblioteca em distreien moltes coses, llibres, música, sorolls que
es sentien de lluny... pareixia que s’havien posat d’acord per
empipar-me aquella tarda. De camí a casa, com sempre, em trobava
amb molta gent, ningú important, però sempre és de bona educació
saludar.
Un
dia més tard, deu del matí. Estava per l’institut cansada,
pareixia que no havia dormit en un parell de dies. Anava amb els
llibres a la mà, perquè a la motxilla em farien molt de mal a
l’esquena. Anava caminant com un zombie, adonar-me
del que passava al meu voltant, fins que em vaig creuar amb un noi.
Duia uns pantalons caiguts i una camiseta amb un dibuix un poc
estrany, però li quedava bé. Tenia uns ulls de color mel, els
cabells foscos i un somriure lluent.
Sí,
fins aquí tot perfecte, excepte quan vaig passar per davant seu. Em
varen caure tots els llibres. Ell, molt simpàtic i atent, em va
ajudar a recollir-los i me’ls va posar als braços (com en una
pel·lícula americana i la típica escena on el xicot ajuda la noia
com tot un cavaller, i al final acaben junts i feliços). Es va
presentar, em va dir el seu nom, la seva edat i les seves
preferències musicals.
Una
setmana més tard. Des d’aquell dia, no el vaig tornar a veure,
cada vegada que passava per aquell passadís, el recordava, la seua
olor de colònia que a totes les joves, i no tan joves, ens agrada,
d’aquella camiseta tan lletja...
Jo
crec que ja no el tornaré a veure, que és un d’aquells amors que
al llarg del temps s’obliden, igual que les taules de multiplicar o
les equacions de matemàtiques. L’amor és un sentiment que va
massa ràpid, amb això vull dir que, en un moment pots sentir per
una persona una sensació inexplicable, allò típic: papallones a
l’estómac, pareix que tens un nus a la gola, els ulls et lluen...
I de sobte, després de sentir tot això, d’un moment a un altre,
pots odiar aquesta persona per qualsevol bestiesa (o això els passa
als adolescents. No arriben a odiar, però sí a sentir ira, per no
rebre el mateix que dónes).
Un
any més tard. Una altra vegada a la biblioteca estudiant per al
pròxim examen. Aquesta vegada sonava el Bolero de Ravel.
Al sortir me'l vaig trobar. Havia passat molt de temps, ja no era
el mateix.
Lídia
Corral
&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&
Amor
La
meva vida sempre ha set la vida d’una noia normal i corrent, sense
ser problemàtica. Em dic Laia, tenc setze anys, i la meua història
no és res de l’altre món. Jo, com tothom alguna vegada, he sentit
aquelles cassogues a la panxa que sent la gent quan s’enamora. Mai
he set de les que s’enamoren molt ràpidament, en realitat, em
costa moltíssim agafar-li confiança a una persona, però puc dir
que una vegada ho vaig aconseguir.
S’anomenava
Adrià i tenia un parell d’anys més que jo. He d'afegir que
aquesta petita història és recent.
Era
un 19 de juliol, jo havia quedat amb unes amigues per anar a la
platja. Vàrem estar allà durant tot el dia, en el moment en què
vàrem recollir les coses, se’ns van creuar uns al·lots. Un d’ells
va creuar la mirada amb la meva.
Al
cap d’una setmana vaig anar a sopar amb les mateixes amigues, però
aquesta vegada la meva millor amiga va dur uns quants amics seus.
Me’ls va presentar a tots, però n’hi havia un que em cridava
molt l’atenció. Ens vam asseure a la taula. Ell es va seure davant
meu, a mesura que va passar la nit vam crear una petita atmosfera en
la qual ens vàrem centrar tant en conèixer-nos que ens vam oblidar
que als nostres costats hi havia més gent. Em va demanar el meu
número de telèfon. Quan la nit va acabar ens en vàrem anar cadascú
a ca seua. En el moment que obria la porta m’arribà un missatge al
mòbil. Era d’ell. El que em va dir em va sorprendre per a bé. Li
vaig demanar que ens veiéssim l’endemà, davant la ca meua. Així
va ser, i des d’aquell moment tots dos vàrem decidir sortir junts.
Els
dies, les setmanes, els mesos, els anys anaren passant i nosaltres
dos cada vegada més feliços d’haver-nos trobat, fins que arriba
el dia en el que una ja té l’edat d’anar-se’n fora de la seva
ciutat a estudiar. Això ens va distanciar, el nostre comiat va ser
trist, cap dels dos ens volíem deixar de veure.
Mai
més tornàrem a saber l’un de l’altre, cosa que no em va agradar
gens. No sé del tot si realment m’estimava. Jo sé que, a dia
d’avui, ell em va ensenyar a confiar en algú.
Hi
ha una cosa que esper no oblidar mai, i que ell tampoc l'oblidi.
Aquell primer missatge que em va enviar a les tantes de la nit quan
estava a punt d’entrar a ca meua. Deia: “Sense dubte, crec que
avui, 19 de juliol de 1997, he vist per primera vegada la noia que em
farà feliç, la qual no oblidaré mai, i a la que li tindré aquell
afecte que la gent anomena amor.”
Marina
Corral
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada